lunes, 26 de octubre de 2009

La forquilla de la Hayworth I.

El balconet del cinquè pis del 18 del carrer de St. Ramón era petit i estret, però acollidor, com la vida de l' Elena i el Gonzalo.El record-ho sempre obert ,fent que aquella capsa de llumins,que utilitzaven com a menjador, fos una sortida a vista d'ocell, al món surrealista i fellinia ,del carrer dels desprestigis.M'hi avia passat hores assegut al esglaó, enpapant-me de cultura maleïda ,llenguatge de talego i transaccions carnals de mitja hora ,com a molt.
....¿Elena,ya está la comida?- dotze i mitja en punt-¿pero tu que te has pensao?,oye,que le he dao fiesta a la "minyona"...aquest comentari, generalment acabava amb un"vete a la mierda, Gonzalito de Madrid",que l'Elena deixava anar amb tota la seva gràcia malaguenya.
Mai no he vist ningú tant meticulós i primmirat com aquell home a l'hora de parar taula, era un ritual,a cavall entre creences gitanes i la tesi doctoral d'un psiquiatra.El rellotge de polsera,anava just a la part de dalt-a les dotze-de on desprès aniria un plat,un got a la dreta del rellotge,l'ampolla de vi a la dreta,però una mica mès enrederida que el got,un tovalló plegadet, amb la forma d'un triangle perfecte,a la dreta del tovalló geomètric,un ganivet i just al damunt del tros de tela,una bosseta de vellut color bordeus.
El senyor Pocarull,aleshores amo del restaurant Los Babosos del carrer Escudellers,era un personatge que sempre m'avia causat impressió,primer pel seu aspecte(molt similar al del Alfred Hitchcock),gros i amb la cara sempre molt vermella i desprès, per les seves excentricitats de milionari poca-solta i exhibicionista.Passeig,Rambles amunt,Rambles avall amb el seu cotxe de cavalls i cotxer amb gorra de plat,els seus pantagruèlics dinars d'estiu, en mig de Nou de St.Francesc,on es feia col·locar una taula per a que tothom que passés per enllà, ensumés la flaira de la bullabessa que s'estava foten i veiés com es llepava els dits i fins i tot els punys,el tio impresentable.
El Gonzalo,passava cada dia del món a les dues menys deu, pel davant de la taula d'en Pocarull, camí del Patio Andaluz on ho era pràcticament tot,porter, cambrer,encarregat,ànima....menys guitarrista i cantaor ho feia tot.
-Buenas tardes Gonzalito!!!
-Buenas tenga usted señor Pocarull,¿que comiendo un poquito,eh?,buen provecho.
-Si ya ves, aquí soportándo el calor lo mejor que se puede y nos dejan....

2 comentarios:

  1. Harían falta muchas paginas poder explicar lo que se sentía en esa casa, sin contar con el terrado. Menudas fiestas nos hemos "pegao" allí, como las añoro.
    Me gustaría volver a esos dias y poder revivir con más ganas todos aquellos bellos momentos, los bailes, las verbenas, los juegos, que bellos momentos me vienen a la memoria. Sin contar con los recuerdos de los que por desgracia ya no están con nosotros, que no están fisicamente, pro si los tengo muy gravados en la memoria y casi todos los dias pienso con ellos y los pido que me ayuden a poder sobrevivir el tiempo que me quede.
    Recibe un gran beso de este tu hermano que no te olvida nunca.

    ResponderEliminar
  2. Lo de las verbenas y las juergecitas en el terrao,se va a quedar para cualquier otro día.
    Los que no están,siguen estando,solo que no los vemos tan amenudo.
    Y lo de sobrevivir "el tiempo que me quede".....
    Te meto una colleja,que te van a hacer palmas las orejas!!!!! ..ilipoyas(nunca he sabido si va con G o con J)Te quiero.

    ResponderEliminar