lunes, 26 de octubre de 2009

La forquilla de la Hayworth I.

El balconet del cinquè pis del 18 del carrer de St. Ramón era petit i estret, però acollidor, com la vida de l' Elena i el Gonzalo.El record-ho sempre obert ,fent que aquella capsa de llumins,que utilitzaven com a menjador, fos una sortida a vista d'ocell, al món surrealista i fellinia ,del carrer dels desprestigis.M'hi avia passat hores assegut al esglaó, enpapant-me de cultura maleïda ,llenguatge de talego i transaccions carnals de mitja hora ,com a molt.
....¿Elena,ya está la comida?- dotze i mitja en punt-¿pero tu que te has pensao?,oye,que le he dao fiesta a la "minyona"...aquest comentari, generalment acabava amb un"vete a la mierda, Gonzalito de Madrid",que l'Elena deixava anar amb tota la seva gràcia malaguenya.
Mai no he vist ningú tant meticulós i primmirat com aquell home a l'hora de parar taula, era un ritual,a cavall entre creences gitanes i la tesi doctoral d'un psiquiatra.El rellotge de polsera,anava just a la part de dalt-a les dotze-de on desprès aniria un plat,un got a la dreta del rellotge,l'ampolla de vi a la dreta,però una mica mès enrederida que el got,un tovalló plegadet, amb la forma d'un triangle perfecte,a la dreta del tovalló geomètric,un ganivet i just al damunt del tros de tela,una bosseta de vellut color bordeus.
El senyor Pocarull,aleshores amo del restaurant Los Babosos del carrer Escudellers,era un personatge que sempre m'avia causat impressió,primer pel seu aspecte(molt similar al del Alfred Hitchcock),gros i amb la cara sempre molt vermella i desprès, per les seves excentricitats de milionari poca-solta i exhibicionista.Passeig,Rambles amunt,Rambles avall amb el seu cotxe de cavalls i cotxer amb gorra de plat,els seus pantagruèlics dinars d'estiu, en mig de Nou de St.Francesc,on es feia col·locar una taula per a que tothom que passés per enllà, ensumés la flaira de la bullabessa que s'estava foten i veiés com es llepava els dits i fins i tot els punys,el tio impresentable.
El Gonzalo,passava cada dia del món a les dues menys deu, pel davant de la taula d'en Pocarull, camí del Patio Andaluz on ho era pràcticament tot,porter, cambrer,encarregat,ànima....menys guitarrista i cantaor ho feia tot.
-Buenas tardes Gonzalito!!!
-Buenas tenga usted señor Pocarull,¿que comiendo un poquito,eh?,buen provecho.
-Si ya ves, aquí soportándo el calor lo mejor que se puede y nos dejan....

viernes, 16 de octubre de 2009


Parece mentira,pero que desastre, es ver que las hojas, se caen de los árboles.Los otoños, son unos criminales!!!!!

viernes, 9 de octubre de 2009

El Woddy se ha pirao.


Hay quien dice,que los perros suelen adaptar a su forma de actuar, alguna que otra característica de la persona que lo ha adoptado,recogido,acogido,comprado o aceptado(nunca ,ni amo ni dueño),hay también, quien va más allá y dice que se parece a ellos/as.
En el caso de Magda,me quedo con la primera especulación.El Woddy,compañero de fatigas y noches de satén de color indefinido,se ha dao el piro,como la Merceditas, la del guardarropía de Las Vegas.Ella no lo sabe, pero el pedazo de mamón, sin avisarle,casi seguro que se ha marchado a la concentración que a através del fisbuk,han convocado frente a la perrera del Tibidabo, un grupo de canes indignadísimos por la muerte-por lo visto a cañonazos- del "perro-leona"de la Sènia,la fera ferotge de l'Ovidi en 3D.
Quiero pensar,que una vez acabada la movida reivindicativa y más que justificada,Malasangre volverá a casa junto a ella.Y que mano a mano,bueno,pata a mano describirán todo lo acahecido, en el blog de alguna protectora de animales o remitiran un artículo a las cartas al director de el periódico de turno.
Magda,t'estimo!!!!